L’Hospitalet, un motor econòmic de Catalunya, consolidat i amb futur

Molt bon dia. En primer lloc deixeu-me felicitar al President Miquel Valls per la seva ratificació com a President de la Cambra el passat dimarts. I amb el 75% dels vots de la Junta General! Aquest és un percentatge somiat i poques vegades vist per nosaltres els polítics! Moltes felicitats President.

 

També, és clar, deixeu-me agrair la invitació de la Cambra de Comerç i de Miquel Valls per parlar avui en aquest impressionant marc de la Llotja, uns murs històrics que infonen gran respecte i solemnitat. Aquest edifici del gòtic civil és un dels referents de l’economia catalana moderna i del seu gran motor, Barcelona.

 

I per tant, no se m’acut un lloc millor on parlar d’economia, i d’aportar-vos el punt de vista de L’Hospitalet, del que avui és el segon motor econòmic de Catalunya.

 

Perquè, permeteu-me la broma, parafrasejant aquell autor que un cop venia a parlar del seu llibre, “jo vinc a parlar de la meva ciutat, de L’Hospitalet”. Parlar de l’economia de L’Hospitalet és parlar de l’economia de Barcelona, de la de l’àrea metropolitana, de la de Catalunya, i fins i tot, de la d’Espanya i de la d’Europa.

 

Alguns m’heu sentit a dir ja en més d’una ocasió que L’Hospitalet és una part fonamental de la marca internacional que representa Barcelona. Tenim la nostra idiosincràsia i les nostres peculiaritats, per descomptat, però el que fem és sumar al conjunt des de la nostra singularitat.

 

Podem assegurar que Barcelona no avançarà sense L’Hospitalet i la resta de ciutats metropolitanes, i aquestes i L’Hospitalet tampoc no avançaran sense Barcelona. Plegades som el pol econòmic més important del sud d’Europa i només plegades podem continuar sent-ho.

 

No fa pas tants anys, parlar de L’Hospitalet i de les altres ciutats de l’àrea metropolitana era parlar de l’extraradi, dels afores, de suburbis, de barris dormitori on magistralment Vázquez Montalbán va situar aquells mars del sud d’una aventura de Pepe Carvalho.

 

Aquell era L’Hospitalet que l’ajuntament democràtic va heretar el 1979 del franquisme però que ja venia d’una història anterior en la qual el creixement de l’economia d’aquest país, materialitzat en l’expansió de la seva capital, va passar per sobre de moltes identitats locals.

 

En qualsevol cas, amb anys de feina discreta i constant hem aconseguit donar-li la volta. Avui, malgrat que a la recent campanya electoral alguns es van tornar a referir a les ciutats de l’àrea com a l’extraradi, ja no ho som. Som centralitat. Avui formem part d’una àrea metropolitana que, sota el lideratge de Barcelona, és generadora de forma contributiva de la riquesa del país.

 

Les estadístiques ens diuen que el 52% del PIB català es produeix a l’àrea metropolitana. Tenim l’obligació de continuar impulsant aquest motor que a més concentra el 52% dels llocs de treball de tot el país.

 

Segurament l’exportació i el turisme han estat en aquests anys de crisi unes de les poques alegries en la nostra economia. I ara, que hi ha alguns indicadors que apunten una certa recuperació econòmica, hem de pensar en la reindustrialització. En vells i nous sectors estratègics per al país. I qui, sinó l’àrea metropolitana, ha de fer de tractor d’aquesta reindustrialització?

 

Destacaré tres aspectes de l’economia de la meva ciutat sobre els que podem contribuir decisivament: el turisme de negocis, la indústria biomèdica i la indústria cultural.

 

Avui L’Hospitalet és una ciutat plenament emergent. Ho diuen els operadors que estan apostant per instal·lar-hi la seva activitat a la ciutat.

 

No fa pas tants anys, quan vam llançar el projecte de la plaça d’Europa, i la creació d’un nou districte econòmic vinculat a la Fira, vam escoltar moltes veus escèptiques. Avui aquest centre està plenament consolidat i L’Hospitalet compta ja amb grans empreses tecnològiques, financeres, de l’alimentació com Gallina Blanca i 13 hotels. Uns hotels que ofereixen més de 3.600 places d’una alta qualitat, que han convertit la ciutat en un dels referents del turisme de negocis de Catalunya.

 

Cal recordar que a aquesta consolidació del districte econòmic ha contribuït decisivament la Fira i amb ella el Mobile World Congress, que en la seva darrera edició va rebre més de 90.000 visitants de 200 països, amb un impacte econòmic a tot l’àrea metropolitana de 436 milions d’euros i 12.000 nous llocs de treballs.

 

I us donaré un altre indicador menys econòmic però tant o més contundent: el grau d’ocupació hotelera durant el 2014 de L’Hospitalet segons les xifres de l’INE és un 4% superior a la de Barcelona ciutat. Denota una inequívoca voluntat per mantenir un gran nivell de qualitat dels establiments hotelers de L’Hospitalet i plegats, el sector, la Fira i nosaltres ens esforcem cada dia en atreure més turisme de negocis per a la ciutat.

 

És públic i notori que Barcelona ciutat està en un procés de repensar el seu model turístic. No seré jo qui opini sobre quin ha de ser el procés que ha de fer la nostra ciutat veïna. Però sí opino, que hem d’anar amb compte amb els missatges internacionals que llencem. La competició internacional és molt dura. Es pot repensar el model, Es pot orientar cap a activitats turístiques menys invasores, més amables amb els ciutadans. Però, anem amb compte amb els missatges internacionals que projectem.

 

El turisme genera riquesa i també genera treball, però no s’ha d’oblidar que també genera despesa. És per això que vull aprofitar aquest fòrum i la solemnitat d’aquest marc per reclamar a la Generalitat de Catalunya el cobrament íntegre de la taxa turística per part dels ajuntaments.

 

Els ajuntaments hem de poder, a més, invertir aquests diners de forma lliure, no condicionada per ningú, en el benestar dels seus ciutadans. És plenament legítim i carregat de lògica que els ciutadans que pateixen algunes de les molèsties directes del turisme en siguin també els beneficiaris.

 

També vull aprofitar per reiterar que, a L’Hospitalet, estem preparats per continuar desenvolupant el nostre Pla d’Equipaments Hotelers. A diferència dels habitatges de luxe, són centres generadors de llocs de treball i al seu voltant generen dinamisme comercial i riquesa.

 

Tenim el planejament aprovat i els terrenys disposats per acollir les inversions de forma immediata, i així ho he manifestat al president del Gremi d’Hotels de Barcelona i a totes les persones que s’han interessat en aquests últims mesos.

 

Però com deia, no és només amb el turisme de negocis que L’Hospitalet pot contribuir a l’economia del país. Com ja sabeu, l’estratègia Europa 2020, adoptada pel Consell Europeu el juny de 2010, és la resposta de la Unió Europea a la crisi i als canvis en l’equilibri del poder econòmic mundial.

 

A Catalunya, per desenvolupar aquesta estratègia es van definir set sectors líders per  reindustrialitzar el país: alimentació; energia i recursos; sistemes industrials; indústries basades en el disseny; indústries relacionades amb la mobilitat sostenible; indústries de la salut, i indústries culturals i basades en l’experiència.

 

A L’Hospitalet tenim les condicions idònies per ser una ciutat capdavantera en dos d’aquests sectors: la indústria biomèdica i la indústria cultural.

 

Per al desenvolupament de la indústria de la salut tenim una oportunitat única. Amb la plaça d’Europa consolidada, volem seguir amb la transformació de l’avinguda de la Granvia fins al Llobregat. Estem parlant de transformar 994.000 metres quadrats, un 8% del nostre terme municipal.

 

I en l’eix de l’operació, desenvolupar un gran parc biomèdic aprofitant l’important clúster sanitari que formen la confluència dels hospitals de Bellvitge, el Duran i Reynals, el Campus d’Excel·lència de la Salut de la Universitat de Barcelona, i un dels instituts amb més prestigi internacional en investigació biomèdica: l’IDIBELL.

 

Tenim la formació, tenim els investigadors, tenim els hospitals i tenim els terrenys amb un alt valor estratègic econòmic. Podem afirmar amb rotunditat que en aquests moments L’Hospitalet està en el millor lloc en el millor moment. Com diuen els anglosaxons “right time, right place”.

 

Ara, la Generalitat ha de fer la seva feina i ajudar a endreçar el sector en el territori. No pot ser en el context global en el qual ens movem que els territoris de Catalunya competim entre nosaltres. Els nostres competidors són en l’àmbit internacional, no en el poble del costat. Es tracta, en definitiva, de sumar lideratge polític, econòmic i ciutadà.

 

El tercer sector estratègic en el qual estem en un bon posicionament de sortida és el de la indústria cultural.

 

El mes de gener vaig presentar un nou projecte a la ciutat, de dimensió metropolitana i de país: la creació del Districte Cultural. En aquella presentació ja vaig afirmar que les indústries culturals i creatives esdevenen, en l’actualitat, un vector determinant per a la nova economia. I a partir de la reflexió conjunta amb la ciutadania, i amb experts com Josep Ramoneda i Miquel Espinet, vam definir el projecte del Districte Cultural.

 

Una àrea urbana central —cosa que ja li confereix una enorme singularitat— i dotada de capil·laritat social, ja que combina espai residencial nou i preexistent, recuperació d’edificis industrials en desús i transformació urbanística. I alhora, perfectament connectada amb la major part de la infraestructura cultural ja en funcionament i amb capacitat immediata d’utilització.

 

Es tracta d’una àrea ubicada al centre geogràfic de la Gran Barcelona, la qual cosa li atorga un valor estratègic enorme en l’àmbit de la producció, la distribució i el consum de continguts culturals i creatius, així com considerables avantatges logístics i comunicatius.

 

I, en aquest sentit, vull aprofitar aquesta tribuna per fer una demanda i una reflexió:

 

L’altre dia, amb Gervasio Sánchez, premi nacional de fotoperiodisme inauguràvem una magnífica exposició al Tecla Sala. Gervasio em comentava que havia escollit L’Hospitalet “expressament”.

 

Me n’orgulleix la reflexió del fotògraf compartida en públic amb els que vam assistir a la inauguració. Ens va dir: “crucen las fronteras que ya no existen, vengan, visiten e inviertan en L’Hospitalet. Creadores, artistas, hoteleros e industrias punteras ya lo hacen. I jo els demano que ens ajudin, difonguin aquesta idea i aquest missatge.

 

La cultura cohesiona i enforteix una ciutat. Una ciutat amb cultura atrau talent, i el talent atrau activitat, que atrau més talent i crea riquesa per redistribuir.

 

Malgrat que la cultura no s’ha de justificar pels beneficis econòmics, és evident que els genera en els barris i en les ciutats on floreix. Hi ha moltes dades i informes que sostenen això. Us en citaré un que diu que per cada 100 euros invertits en cultura s’afegeixen 249 euros al PIB, i que per cada tres llocs de treball creats en el sector se’n creen dos més en el conjunt del sector privat. Xifres crec molt significatives.

 

Com poden intuir l’Hospitalet vol captar activitats que beneficiïn el municipi i els seus ciutadans. Volem fer-ho de manera ordenada, ben planificada. Ja vam aprendre la lliçó quan fa 50 anys el desarrollisme franquista va aixecar barris dormitori de manera desordenada, sense serveis i mal comunicats. Encara arrosseguem les conseqüències d’aquells creixements desaforats que van enriquir uns quants.

 

Ara volem que el nou creixement de l’activitat econòmica estigui al servei dels ciutadans. Per això volem crear riquesa, però no només per uns quants, sinó per redistribuir-la entre els ciutadans amb més serveis, millor atenció sanitària, millor educació i més llocs de treball. En definitiva, més qualitat de vida. Perquè malgrat que alguns afirmin que ja hem sortit de la crisi, us puc assegurar que els ciutadans no han sortit de la crisi. I, fins que no tinguin un treball digne no en sortiran.

 

El factor més important de cohesió és el treball digne. I els llocs de treball només es creen a través de l’activitat econòmica. Per això, la volem.

 

Al començament us parlava de la necessitat d’una estratègia econòmica metropolitana conjunta. Necessitem també una estratègia conjunta per a les infraestructures de transport.

 

El president de la Cambra ho ha dit per activa i per passiva. Jo, també. Necessitem millorar ja la xarxa de Rodalies de Barcelona.

 

Són tres els motius que em mouen a fer aquesta demanda. El primer la congestió de trànsit a l’Àrea Metropolitana. El 78 % dels desplaçaments intercomarcals catalans tenen el seu origen i destinació al Barcelonès. Darrerament la quota de utilització del cotxe s’ha incrementat.

 

El segon motiu és per l’eficiència del propi sistema ferroviari que fa perdre temps i obliga a innecessaris transbords als usuaris del servei. La xarxa arrossega dèficits d’explotació, fruit de la manca d’inversió que l’allunyen cada cop més dels nivells operatius d’altres xarxes de Rodalies com la de Madrid.

 

Hem de posar-nos com a objectiu que el tren de rodalies deixi de ser un tren convencional, en els trams de major us, i passi a tenir la freqüència d’un metro. Per fer-ho possible és necessari una millora dels trams que ara obliguen a una disminució de la velocitat pel seu estat i construir una doble via, és evident. Però la solució definitiva només passarà per un canvi en la lògica de la xarxa actual.

 

Se que ara els faré una explicació molt tècnica però vull incidir amb especial deteniment.

 

El Pla de Rodalies pactat l’any 2007 volia fer aquest canvi de lògica. La previsió era invertir 4.000 milions d’euros. En l’actualitat la inversió prevista inicialment no arriba al 10% de la quantitat pactada.

 

Per millorar l’eficiència del sistema, la primera actuació que cal realitzar és l’accés sud a l’estació de Sants que comporta un nou túnel pel qual discorrerien la línia de la Costa, la de l’aeroport i la de la resta de trens de mitjana i llarga distància. El projecte es troba redactat però pendent de la dotació econòmica per part del Ministeri de Foment.

 

La decisió del Ministeri de començar l’execució del projecte d’accés ferroviari del Passeig de Gràcia a l’aeroport és qüestionable, en temps i forma. La connexió ferroviària de Barcelona amb l’aeroport passarà de 2 a 4 trens per hora. És gairebé ridícul i a més col·lapsarà encara més les rodalies.

 

Per una inversió molt poc més alta, en podria tenir tretze trens alhora i a més trauria vehicle privat contaminant de la circulació.

 

I aquest és el tercer motiu per reclamar l’obra: la qualitat de l’aire que respirem cadascú de nosaltres.

 

El passat mes de juliol la Comissió Europea va fer una forta clatellada al Govern espanyol per l’elevada contaminació a l’àrea de Barcelona.

 

Durant els darrers 4 anys en les nostres ciutats, hem sobrepassat el límit anual de diòxid de nitrogen, que és el contaminant més preocupant dels cotxes. La comunicació de la Unió Europea al Govern és el segon pas en l’expedient obert contra Espanya en l’excés de pol·lució a l’àrea de Barcelona.

 

Quan es va rebre la comunicació la lògica ens diu que les administracions afectades ens hauríem d’haver reunit al voltant de la taula i acordar mesures i solucions. Doncs no, la reacció del govern d’Espanya i la Generalitat va ser traspassar la responsabilitat als ajuntaments sense abordar una solució real. Només hagués faltat que els ajuntaments haguéssim dit que la responsabilitat és dels ciutadans per agafar el cotxe.

 

No és a les mans dels ciutadans i dels ajuntaments solucionar el problema. La disminució de cotxes només es farà invertint immediatament en Rodalies i la primera obra imprescindible és el túnel de L’Hospitalet.

 

Portem molt de temps reclamant al Ministeri de Foment que executi l’obra, hem tingut paciència durant la crisi, però, si tal com anuncien ara de forma insistent des del govern de Madrid hi ha diners per invertir, cal prioritzar i no posar-hi pedaços.

 

Seré persistent, no ho dubteu, en aconseguir aquesta inversió, teixint complicitats amb els agents econòmics, institucionals i socials. I com us dic ho faig perquè els ciutadans i les empreses comptem amb un sistema de transport públic i eficient i per millorar l’aire que respirem.

 

I parlant de la qualitat mediambiental, deixeu-me que aprofiti per fer un incís. Diuen els experts que la crisi de Volkswagen serà la fi del diesel pel que perjudica al medi ambient. I des d’aquí us vull expressar la meva solidaritat amb els treballadors de la SEAT. També, la meva indignació per la manca d’ètica i la mala decisió d’uns directius ha posat en perill el medi ambient mundial i també els llocs de treball de milers de persones. I ara, a sobre també diuen que es posen en qüestió les inversions previstes! Em sembla una greu irresponsabilitat.

 

A L’Hospitalet en som especialment sensibles, milers de treballadors de la SEAT viuen a la ciutat. Fins i tot, el barri de Bellvitge es va crear per acollir els treballadors de la SEAT aleshores a la Zona Franca. Repeteixo tota la meva solidaritat amb ells.

 

Em permetreu que ara faci d’alcaldessa reivindicativa, ja sabeu que els alcaldes no ens podem estar. Per consolidar el nostre futur com a segon motor econòmic de Catalunya, no en tenim prou amb nous hotels, noves empreses de salut i noves galeries d’art. És molt important que els nostres ciutadans gaudeixin dels serveis i de les atencions que mereixen.

 

Aquests dies estem commemorant els 50 anys del barri de Bellvitge, i ha estat l’ocasió per recordar la història i rellegir vells retalls de diari. En aquells temps les cròniques periodístiques parlaven de les deficiències que el nou barri i L’Hospitalet en general patien en serveis sanitaris, equipaments escolars i infraestructures de comunicació.

 

De sobte em vaig adonar que són les mateixes reivindicacions nostres d’avui com a ciutat. La crisi ha imposat receptes de retallades en el sector públic que han afectat la qualitat de vida dels veïns i han fet perllongar la crisi econòmica causant directament patiment en ciutadans i empreses que no l’havien provocada.

 

En aquests moments, a L’Hospitalet ens manquen tres ambulatoris, posar-ne en marxa un quart i reformar-ne un cinquè. Per no parlar de l’Hospital de Bellvitge.

 

Aquest curs, dues escoles han tornat a començar un any més les classes en barracons, i cinc escoles més necessiten reformes estructurals urgents. L’Ajuntament de L’Hospitalet, com tants d’altres, s’ha hagut de fer càrrec de les beques menjador i de sostenir les escoles bressol.

 

Puc parlar de L’Hospitalet emergent dels hotels, del Mobile i de les galeries d’art. De L’Hospitalet de les oportunitats, però no puc amagar L’Hospitalet que està patint les retallades. Desenvolupem districtes econòmics i culturals i alhora no ens podem deixar d’ocupar de les polítiques per garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans. Volem els primers per finançar les segones. És el model que volem, el de L’Hospitalet, el de la redistribució de la riquesa i el que garanteix l’estat del benestar.

 

Una ciutat competitiva ha de tenir activitats econòmiques de primer ordre i un relat cultural que li doni identitat, però també una població sana, que vol dir ben atesa sanitàriament, i ben formada, i això no s’aconsegueix desinvertint en aquests serveis.

 

En qualsevol cas, tampoc no és l’objectiu d’aquesta intervenció fer un llistat de greuges, però sí que volia posar de manifest que la realitat d’una ciutat, de la més gran a la més petita, és molt complexa, i que al costat dels grans projectes i dels èxits hi ha el dia a dia de l’atenció de les necessitats bàsiques dels ciutadans.

 

S’ha dit que el segle xix va ser el segle dels imperis; que el xx va ser el segle dels estats-nació, i que el xxi serà el segle de les ciutats. Estic plenament d’acord. Al cap i a la fi, a les ciutats i als seus barris és on comencen i acaben tots els plans polítics, els més locals i els de més gran escala. És a la ciutat on es fa realitat la ciutadania.

 

Les grans ciutats es van construir al voltant dels seus recursos naturals. Avui les ciutats es construeixen al voltant de les persones. Per això, és tant important que ho facin sobre un model igualitari i sostenible. Una societat igualitària fa forta una ciutat i li dóna futur. Una societat igualitària atrau talent. I el talent atrau activitat. I l’activitat atrau més talent i crea riquesa, que al ser redistribuïda la fa més forta.

 

Deia l’exalcalde de Nova York Michael Bloomberg que “els presidents pontifiquen sobre els principis i que els alcaldes recullen les escombraries”. És una manera d’explicar que els alcaldes són els qui finalment s’enfronten al món real, als efectes de les polítiques que es dissenyen des dels despatxos dels governs dels estats.

 

És ben bé així, però sí que és cert que el segle xxi és el de les ciutats: els alcaldes volem ara participar en el disseny d’aquests principis i grans polítiques, perquè, com no m’he cansat de repetir en aquesta intervenció, volem ciutats cohesionades que generin riquesa per redistribuir en forma de serveis, cultura  i llocs de treball entre els nostres ciutadans.

 

Moltes gràcies.

L’Hospitalet, un motor econòmic de Catalunya, consolidat i amb futur was last modified: octubre 9th, 2015 by Núria Marín

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>